S'estima avui dia en 4,4 milions de persones els descendents de la immigració europea al Perú , és a dir, el 15% de la població total, de la qual només el 5% és exclusivament procedent d'espanyols. Del 1830 al 1850, els primers governants del Perú multipliquen les invitacions a la immigració europea, concretament per poblar i administrar les grans regions amazòniques per a la qual no tenen prou mà d'obra.
A partir de 1845, el govern peruà adopta una llei que obre l'accés a la propietat dels estrangers, prohibida a la Constitució de 1839. El govern del general Ramón Castilla decreta l'abolició de l'esclavitud el 1854 i afavoreix la immigració europea en detriment de la mà d'obra poc qualificada procedent d' Àsia . Però del 1850 al 1880, l'explosió del comerç fa més urgent l'atracció de treballadors estrangers.
Malgrat tots els esforços del govern peruà per atraure treballadors europeus, només aproximadament 150.000 s'instal·len al Perú al segle XIX i al segle XX.
La immigració espanyola
L'època de la colonització veu néixer la important comunitat d'espanyols al Perú, amb l'enviament massiu de conqueridors i de soldats per vèncer l'Imperi Inca i establir un vicer eino a les ordres del Regne d'Espanya. Rà pidament se'ls uneixen contingents de funcionaris i colons per administrar i poblar aquest nou territori sota dominació espanyola.
El cens del 1791 comptabilitza 136.000 espanyols, és a dir el 12% de la població total del Perú. Aquest nucli espanyol es veu més tard reforçat pels refugiats de la guerra d'Espanya als anys 1930. Avui dia es considera que el 20% dels peruans tenen sang espanyola , normalment mestitza amb la població indÃgena o d'altres immigrants. No hi ha dubte que és una colònia amb un cert pes moral dins del paÃs.